Part d’aquest article el vaig escriure a finals del 2009, quan semblava que el 2010 seria complicat per les companyies i empreses teatrals de l’estat espanyol.
Des de les diferents associacions empresarials arribaven noticies, notes de premsa, comunicats, de com els pressupostos dels ajuntaments i de les comunitats autònomes es reduïen i afectaven de forma especialment significativa a la cultura. Tot el sector afrontava el 2010 amb nerviosisme i sabent que algunes companyies i productores no podrien fer front a aquesta situació, a la que a més calia sumar la morositat d’alguns ajuntaments i comunitats autònomes.
El sector cultural corre un risc afegit a les conseqüències de la crisi econòmica, la davallada dels pressupostos municipals. Aquesta davallada pressupostaria de l’any 2010, que ara ja sembla segur que s’agreujarà al 2011, tot i que a finals de 2009 molts deien que ja havien tocat fons. Aquest risc cada vegada es converteix més en opinió general, els pressupostos rebaixats en matèria de cultura es consolidarà en els propers exercicis, al marge de si la crisi econòmica remet. Caldran anys i molts esforços per tornar als pressupostos de l’any 2007, quan es van aplegar les voluntats i reivindicacions de directors de teatres, del sector privat i de regidors i responsables de cultura.
D’aquesta manera la crisi es pot allargar dintre de la cultura i les arts escèniques en el propers vuit o deu anys. No ses tracta doncs només d’aguantar i resistir la crisi com pot passar en altres sectors sinó que caldrà buscar altres fonts de finançament i posar en marxa mesures que puguin corregir aquesta manca de recursos econòmics.
Seria urgent la reducció del IVA que paguen les empreses per representar els seus espectacles, igualant aquest IVA al que paguen els espectadors en les seves entrades, cal incentivar el mecenatge i patrocini del sector privat en la cultura, cal una reinversió directe dels ingressos provinents de les entrades del públic en la programació d’arts escèniques, acostant progressivament el preu d’aquestes entrades als preus de mercat.
El públic és, sense dubte, l’element clau perquè les arts escèniques augmentin el número de funcions i el volum econòmic de contractacions. Els diners públics sempre seran necessaris per així evitar programacions totalment comercials i per recolzar companyies i productores a tirar endavant els seus projectes artístics. Sembla evident que, excepte en alguns moments de major expansió i complicitat, a llarg termini els recursos públics tant en ajudes i subvencions com en compra de serveis culturals podria ser percentualment menor o com a mínim oscil·lant i subjecte a d’altres prioritats polítiques.