Publicat al març del 2000
Darrerament per tot arreu sentim: societat del coneixement, la importància de tenir accés a molta informació, les possibilitats que ens donen les noves tecnologies per aconseguir informació, etc. Sembla que de cop un nou paradigma envaeix la nostra societat, el de la informació, el coneixement, en definitiva el del saber.
Malgrat la moda, que fa que t’hagis de mostrar entusiasta davant dels nous conceptes i així embolcallar-te d’una modernitat rabiosa, em sembla que és un paradigma vell. L’ésser humà sempre ha volgut conèixer, sempre ha volgut estar informat, sempre ha volgut saber. L’única diferència, és que ara sembla que tenim un nou mitjà, més ràpid, més ampli i més global que cap altre. Això, em fa qüestionar unes quantes coses:
Saber què? Qui produirà la informació a la qual tots tindrem aquest accés tant fàcil i ràpid, els grans mitjans com ara o podrem escollir la font. Internet seguirà essent una xarxa sense normes i lleis importants o s’anirà normativitzant un mitjà creat per milers de persones, als quals amb aquestes normes se’ls titllarà de delinqüents informàtics, ells que han creat la xarxa i en pocs anys han fet que tingui la importància que avui té.
Saber quant? De vegades un excés d’informació porta a la incapacitat per poder assimilar-la, a no poder processar les dades, a la superficialitat i a la «cultura del titular«. Fa un parell d’anys amb uns amics ens vam inventar aquest nom per descriure una situació que ens trobàvem cada cop més sovint. Persones o grups que semblaven conèixer moltes coses de l’actualitat però que desconeixien en absolut els aspectes més transcendents d’aquests. És a dir només sabien el titular, en realitat no coneixen el fet però en una conversa de cafè et podien deixar emmirallat.
Saber més o pensar més? Potser es hora de parar i no dedicar tants esforços en intentar tenir tanta informació i més temps a pensar, reflexionar, comparar i crear-se una opinió pròpia sobre uns pocs coneixements. Potser es hora de tornar a posar de moda un concepte antic, el del pensament. Potser al segle XXI, per fi. hauríem d’arribar a la societat del pensament.
Malauradament les coses no apunten en aquest sentit i l’editorial d’aquest mes, ara que la torno a llegir ha quedat força avorrida i massa seriosa. I em pregunto?
Esborro tot i parlo d’un altre tema?
La generació del 2000? Sí, el repunt que tindran les estadístiques demogràfiques coincidint amb l’inici del nou mil·lenni.
No, ho deixaré tal qual. És massa tard i com a Serrat: las musas andan de vacaciones.
En fi, tristament encara vivim a la societat del coneixement .