Fa molts anys que escric, no ho sabia.
No m’havia adonat, però escrivia en diferents formats, en diferents llengües i per diferents raons.
De vegades millor, d’altres de forma compulsiva, atrafegada, incoherent i sovint no massa correcte. Ara, he volgut reunir tots o part d’aquest escrits, d’aquestes notes, d’aquelles i aquestes idees.
Per què?
No ho sé.
Suposo que es tracta d’un tema d’edat o de temps, o perquè ens han canviat els diacrítics o perquè cada dia em sembla tot més, de forma manipulada, confús. Les realitats i la veritat són confuses, els escrits, les opinions, les fotografies, tot confús i re-interpretable, si cal o calgués, en un futur.
Ahir a la tarda, passejant per Barcelona, vaig començar a veure a gent normal disfressada de samarretes, bufandes i banderes blaugranes. Vaig preguntar a un noi que feia cua per entrar a un bar amb alguns d’aquest símbols tribals que passava.
Partit de tornada de quarts de la Champions.
Potser era l’únic barceloní que no ho sabia.
No, la Señora Castilla tampoc te ni idea del que estava passant.
Són dos quarts de nou de la nit i els carrers estan, crec, molt més deserts del que seria habitual. Només els bars es comencen a omplir de forma inversament proporcional.
Tornem a casa caminant, els carrer cada vegada més buits, cada vegada menys cotxes i els bars cada vegada més plens.
Tots? No. Només aquells que tenen una tele enorme davant de la qual es disposa tota la clientela malgrat que almenys quan jo passo tant sols hi ha anuncis de Profident. Ara no sé si eren de Profident, d’Apple o dels clics de Famobil, fa temps que la publicitat dels anuncis de televisió rellisca en mi com el vent de dalt a la sorra d’una platja del sud.
Per cert, com heu pogut veure, per mi els clics segueixen sent de Famobil i no de Playmobil. Famobil (es pronuncia FA-MÓ-BIL) es el nom que l’empresa de joguines espanyola Famosa va triar per fabricar i distribuir les joguines de l’empresa alemanya Playmobil a Espanya i Portugal entre els anys 1976 i 1983. Feia servir les sos primeres síl·labes de Famosa i les dues darreres de Playmobil. Famobil va batejat amb el nom de clics o clicks als seus ninos, després al 1983 Playmobil va decidir instal·lar-se a Espanya i vendre directament els seus productes i va mantenir el nom de clics pels seus ninos de plàstic.
He tingut molts clics, molts van acabar a al contenidor perquè la meva mare te la tendència de llançar allò que no s’utilitza durant més de 10-12 mesos. En canvi jo, tendeixo a acumular-ho tot, tot són records, tot són vivències, tot m’ajuda a construir la meva història. De vegades busco coses que crec que hauria de tenir guardades algun lloc i no les trobo, potser les vaig donar, canviar o llançar, ara em sembla impossible que em desfés d’aquell Spectrum 64 que un amic em va donar o del meu cine NIC o d’alguns dels CLICs que vaig aconseguir rescatar del naufragi que suposa l’ordre per la meva mare.
Aquesta secció te la voluntat de dietari. Un dietari espaiat i mandrós que recull escrits separats en el temps per quasi bé una vida.
El seu inici: les editorials d’una publicació cultural, avui desapareguda, del barri del Clot. Per nom li vam posar CLIC, Clot Informatiu Cultural i va tenir una vida força llarga del maig de 1999 al maig-juny de 2018,19 anys. Inicialment mensual, va passar després a ser bimensual, 104 números d’una revista o un diari que, potser, no havia d’haver desaparegut mai. Sens dubte al llarg d’aquests 104 números es podria veure els esforços i l’evolució d’un barri, d’un centre cultural, de les persones que han treballat i de la cultura del carri i de la ciutat.
I després, altres articles, altres textos que podrien haver estat editorials del CLIC.
Molts dels passatges, fragments o textos que trobareu estan revisats, mai reescrits.
Estem a l’abril. Es veritat estem a l’abril: Fa quatre dies semblava que ja començava un estiu avançat, ara tot recula i a poc a poc la llana sobre les espatlles de les persones es fa més abundant i ràpidament les clares sandàlies acabades de comprar han tornat als armaris. També parlaré de llibres, ah no, que això ho faig a una altra secció del blog. Doncs aquí també, el darrer llibre del Pàmies per exemple: A les dues seran les tres, no m’ha agradat. Algun dels textos són magnífics, tot està molt ben escrit però falta llum, es un text cansat, gairebé esgotat, fins i tot crec que el número de pàgines insinua la idea que l’autor estava molt cansat. Cansat de tot i de tots i fins i tot, com em passa a mi de vegades, cansat de si mateix.